Ja no queda ningú en aquesta cambra oberta
Tan sols una cadira que fa olor de brisa marina
La deixaré oberta per a tu, perquè no perdis el camí
Però, en picar a la porta grinyoladissa,
Que perdré fins la pista d’on comença aquesta història?
En una nit d’estels fugaços, et vaig conèixer
Mai oblidaré aquella nit
Però no hi ha paraules per a les coses més importants,
Tot el que va passar aquell dia d’estiu
De cop sobte, espurneja: els Esperits de la Mar
En un xafogós vespre d’estiu, les puntes dels arbres avaren vaixells
Xiuxiuegen manta cançó en caure’ls les flors
Sento el so de la teva veu, rient en la llunyania
Sento el càlid palp de les teves galtes
Si continuo davallant per aquest camí retort, aquelles parpelles s’obriran
Cridem ben fort que som feliços en aquest instant
Per totes les joies que superen aquesta distància
Però no hi ha paraules per a les coses més importants,
Es fonen en la llum emergent
En una nit d’estels fugaços, et vaig conèixer
Mai oblidaré aquell moment
Però no hi ha paraules per a les coses més importants,
Tot el que va passar aquell dia d’estiu
De cop sobte, espurneja: els Esperits de la Mar
En una platja al baterell de la fresca brisa estival, tornem-nos-hi a trobar