Plovia… Sota el paraigua una tarda d’estiu mentre passava un ruixat,
Petons… Et vaig besar dolçament la galta molla.
Encara anhelo aquella estació.
T’enyoro… Els paisatges de fora la finestra es fan distants.
La brisa… Vaig veure un arc iris mig mig esvanint-se.
Només espero que demà no plogui.
Vaig totalment perduda aquests dies, estic a la lluna.
Res, però tu ets part de mi.
Encara no n’hi ha prou.
Encara no s’esvanirà.
La innocència roman als palmells de les nostres mans unides.
Quin bé que perdem.
Quin mal que sabérem.
Aquestes frases m’amaren com la pluja.
Encara no n’hi ha prou.
Encara no puc dir
“L’adeu” dels meus somnis, quan abans comptava els dies.
Quin bé que perdem.
Quin mal que sabérem.
Si no ens haguéssim tocat mai, ara somriuríem?
Et crido… Sota un cel a què els nostres blancs alens s’enfilen.
Gela… El fort vent em glaça les mans,
I la meva feblesa, per això les amago a les butxaques.
Miri allà on miri, els dies m’han passat de llarg.
Res, però tu ets part de mi.
Vull tornar-te a tocar.
Però ets massa brillant.
M’aparto instintivament de la llum de la teva amabilitat.
Vull dormir en el teu sentiment.
Vull veure’t en les profunditats.
Aquestes frases formen la cançó que ara canto.
Vaig per aquell mateix camí a casa, bressada pel bus.
Veig un somni que no crec que pugui mai complir-se.
Vull dormir en el teu sentiment.
Vull veure’t en les profunditats.
Aquella estació mai no fa el camí de tornada.
Si hagués restat tan sols una mica més madura,
Em pregunto què hauria pogut dir…
Encara no n’hi ha prou.
Encara no s’esvanirà.
La innocència roman als palmells de les nostres mans unides.
Quin bé que perdem.
Quin mal que sabérem.
Aquestes frases m’amaren com la pluja.
Encara no n’hi ha prou.
Encara no puc dir
“L’adeu” dels meus somnis, quan abans comptava els dies.
Quin bé que perdem.
Quin mal que sabérem.
Si no ens haguéssim tocat mai, ara somriuríem?
Plovia… Sota el paraigua una tarda d’estiu mentre passava un ruixat,
Petons… Et vaig besar dolçament la galta molla.
Encara anhelo aquella estació.
Vaig totalment perduda aquests dies, estic a la lluna.
Res, però tu ets part de mi.
Encara no n’hi ha prou.
Encara no s’esvanirà.
La innocència roman als palmells de les nostres mans unides.
Quin bé que perdem.
Quin mal que sabérem.
Aquestes frases m’amaren com la pluja.
Encara no n’hi ha prou.
Encara no puc dir
“L’adeu” dels meus somnis, quan abans comptava els dies.
Quin bé que perdem.
Quin mal que sabérem.
Si no ens haguéssim tocat mai, ara somriuríem?