Aquella noia capriciosa
Cartenia la lluna, adesiara la furtava. Ahh…
Sola a la riba del riu, les llàgrimes li recorrien les galtes,
Bellament rajant.
Fins i tot en agafar-me la mà, el seu cor vagarejava cap a un altre lloc.
La calidesa de la teva mà encara roman en la meva,
Les restes d’un somni cortrencador.
Però els teus ulls tan sols miraven el futur llunyà.
Sempre, sempre, t’he encalçat.
He gravat en les meves parpelles
La bellesa de la teva figura, fins i tot quan senties dolor.
Marxes molt lluny un cop més… Ahh,
Voles alt. Realment pertanys al cel llunyà.
Tu i jo, separats per aquest riu,
Simplement vam seguir els nostres camins separats.
Però sempre que intentava caminar, tu reies,
Com si prediguessis el meu destí.
Em sento com algú a la deriva enmig del mar, anhelant tocar el teu cor.
Només podia respondre amb un somriure,
Mirant el pecat murri que plasmaves,
Mentre agitaves la lluna que surava a la superfície del riu.
En aquest moment, cada llum de la ciutat espera en silenci, tanmateix desitjosa de tu.
La calidesa de la teva mà encara roman en la meva,
Les restes d’un somni cortrencador.
Però els teus ulls tan sols miraven el futur llunyà.
Sempre, sempre, t’he encalçat, a tu,
I al somriure murri que tenies,
Mentre agitaves la lluna que surava a la superfície del riu…
Marxes molt lluny un cop més… Ahh,
Voles alt. Realment pertanys al cel llunyà.
En efecte, igual que la lluna en créixer i minvar.