Sento la teva veu rient des de ben lluny –
Una veu que creia que sempre seria al meu costat.
A una finestra de classe que havia entelat amb l’alè, vaig escriure el teu nom,
Llavors em vaig esverar i el vaig esborrar amb la màniga.
Vaig sentir la teva veu des de fora, al passadís,
I vaig fer cap a casa a correcuita, com si intentés enganyar els meus veritables sentiments.
Des de quan vaig començar a no ser capaç ni tan sols de parlar-te?
Sento la teva veu rient des de ben lluny –
Una veu que creia que sempre seria al meu costat.
Eres algú que sempre se n’adonava,
Sense jo haver de dir res,
Però encara que m’hagi atalaiat que ets el més important de tot,
Els nostres ulls ja no tornaran a trobar-se…
Et vaig veure al racó de la classe –
De debò que vull dir-te quelcom,
Però fora, del passadís estant, ni tan sols això puc fer;
Faig veure que tot va bé i somric fins a la posta de sol.
Des de quan vam deixar de parlar dels nostres somnis?
Ben lluny, la imatge de la teva esquena es va fent més i més petita,
Malgrat que creia que sempre series al meu costat.
És perquè no puc canviar,
Que acabem ferint-nos l’un a l’altre.
Més que res, m’odio a mi mateixa;
Ja no puc mirar-te als ulls…
La meva respiració s’emblanqueix fent camí a casa,
Mentre es desborden les coses que vull dir-te.
Més solitud de la que puc suportar… més ansietat de la que puc controlar…
Encara que segur que tu ho canviaries tot en un sol segon!
Puc sentir les nostres veus rialleres d’aquell dia…
No tornaré a dir “junts per sempre” mai més.
Quan ens topàvem amb dies avorrits,
Sempre els engegaves a volar amb una puntada de peu!
Vaig estimar-te tant que ara estic buida per dins.