Encara recordes,
El somni que vam veure aquells dies,
Enmig del vent glaçat?
A través d’un cel d’on els ocells han partit,
Un únic solc nuvolós dibuixa un arc,
I s’estén sense fi vers l’est.
Encara que no pogués viure amb força,
Volia almenys estimar-te,
Volia agafar-te la mà,
Com si simplement…
Simplement la protegís en silenci.
Si us plau, no em deixis anar mai!
Gràcies, la meva persona preciosa –
El fet que vaig poder conèixer,
El futur anomenat tu; el fet que vaig poder creure en tu,
Fou la meva felicitat.
Els matins que estàvem plegats, en aquells dies,
Cremàvem sense fi,
Enmig de la llum reflectora del sol.
En un cel on ploren cries d’ocell,
Els núvols que fitem,
Continuaran abraçant la vida com sempre han fet?
Adeu, la meva persona preciosa –
En tot moment,
El futur anomenat tu sempre traginà,
Una llum que es transformaria en esperança.
L’aigua flueix, ens sadolla la set,
I com a resultat, aquest planeta roman tan blau com ho ha estat sempre.
Què deixarà enrere aquest món, on totes les coses han perdut la seva forma,
Per a nosaltres?
Em pregunto per què no ens en vam adonar més aviat encara –
Ens fem mal l’un a l’altre,
Però mentre puguem continuar perdonant…
Volia agafar-te la mà, com si simplement…
Com si simplement la protegís en silenci.
Si us plau, no em deixis anar mai!
El fet que et vaig poder conèixer… el fet que vaig poder creure en tu… tot sobre tu,
Fou la meva felicitat.
Vaig voler estimar-te…
Vaig voler agafar-te la mà, com si simplement… simplement la protegís en silenci.
Encara que no pogués viure amb força,
En tot moment,
El futur anomenat tu sempre traginà,
Una llum que es transformaria en esperança.