Sisplau, escolta’m,
Vull dir-t’ho.
Si us plau, canta’m,
Vull escoltar la teva veu.
Mentre el temps encara podia bategar, vaig tancar aquestes paraules nues al meu pit,
I els colors dels meus records van començar a sagnar, en aquest racó esquinçat del món.
T’abraço i prou, sense buscar res; això és tot del que soc capaç en aquest moment.
La teva trèmula mostra de força no em sembla res més que orgull, com un nen esgarriat.
Fins i tot el so final de la teva veu es va extingir com un vent passatger;
Amb la teva mà estesa cap a la lluna, vas desaparèixer enmig de les estrelles del cel.
Per molt que t’abraci i et demani, “Resta al meu costat”, mai no tornaré a escoltar la teva veu cantant de nou.
Amb una sirena de devessall, el cel continua plorant una pluja de llàgrimes al meu lloc.
Per molt que reunís totes les lliçons del meu passat i les sostingués al meu cor,
Sols semblaria que representés un musical, cridant el meu salvador; com un adult explicant una història.
No em cal la mena d’amor i guiatge buits que depenen massa de les paraules,
I les pregàries que no són res més que decoració sempre deixaran el camí cap al demà fora d’abast.
El poema que vaig voler enviar-te no té cap nom i representa tots els meus capricis egoistes,
Tot i així, vull oblidar-lo, almenys un sol cop. Un dolor insomne abraça aquella cançó.
El fred glaçat esmicola la meva tristesa,
I la sorra bleïdora torna a aplegar-la.
Si és una veritat descartable, estaríem millor amb un error permanent;
Si les nostres veus es velen de covardia, només hem de revelar-les amb les nostres pròpies mans.
Les òrbites de què ens vam apoderar, i totes les florents llums, semblaren monocromàtiques als nostres cors secs.
No oblidaré les vistes que hem observat avui… tots els nostres somnis insípids il·luminen el camí al dessota dels nostres peus.