En la llunyania, un sol raig de llum,
Brilla –
Em frego els ulls que han estat tant de temps tancats.
Gent ordinària,
Em crida –
Estenc la meva mà greument rovellada, i doblego les cames.
Damunt una carretera que segueix endavant i endavant,
Necessito una raó per continuar caminant, a poc a poc.
Encara puc… moure’m.
Encara puc… veure-hi.
Fa temps, aquesta il·lusió,
Tenia un nom assignat –
Com si es tractés d’una cosa terriblement important.
Tota la gent encantadora,
S’avançà,
Estengueren les ales devers aquell lloc de blanca llum brillant.
Per aquell cel blau tan interminable, tan interminable,
Escalen més i més, més i més alt!
Però… puc veure-hi.
Puc veure’ls… de nou.
Però… puc veure-hi.
Puc veure’ls… de nou.
Damunt una carretera que segueix endavant i endavant,
Tinc una raó per continuar caminant, a poc a poc.
Encara puc… moure’m.
Encara puc… veure-hi.
Encara puc… moure’m.
Encara puc… veure-hi.
Encara puc… moure’m.
Encara puc… veure-hi.
Encara puc… moure’m.
Encara puc… veure-hi.