Unable to ever return home again
I don’t need goodbyes
Go mad for me

The clock’s second hand
Gently carving up the night
But in my heart, there’s no such thing as time
With your sweet scent still clinging to me
Holding my breath tight
I push it deep down

It’d be nice if I could put it into words
I’d embrace this unexplainable scene
Unable to ever return home again
I don’t need goodbyes
Laugh for me

In a town that had closed its eyes
I turned back at night
And gave a close inspection
To the words I’ve no use for, scattered in my bag
I tried lining them up at my desk
Yet no matter how hard I try, they’re not enough
I push them into my dreams

It’d be nice if I could put it into words
It’s all just things that disappear as I grasp them
But even so, in a world with you in it
I get the feeling I can believe the word called “hope”

Wavering, wavering today and tomorrow
Wavering, wavering you and me
One, two shadows grow dim, taking their leave
The more we try to love
The more we come to know ugliness
And yet, we can’t go on without loving

It’d be nice if I could put it into words
I’d embrace this unexplainable scene
Unable to ever return home again
I don’t need goodbyes
Go mad for me

Incapaç de tornar mai a casa
No em calen comiats
Emprenya’t per mi

La segona maneta del rellotge
Fen suaument la nit
Però al meu cor el temps no existeix
Amb ta dolça aroma aferrant-se encara a mi
Estrenyent fort el meu alè
L’enfonso ben endins

Estaria bé poder expressar-ho amb paraules
Abraçaria aquest paisatge inexplicable
Incapaç de tornar mai a casa
No em calen comiats
Riu per mi

En una ciutat que havia clos els ulls
Vaig girar-me de nit
I vaig inspeccionar curiosament
Els mots que no em serveixen, esparpallats a la meva bossa
Vaig intentar arrenglerar-los al meu escriptori
Però, per més que m’hi esforci, no són prou
Els enfonso somnis endins

Estaria bé poder expressar-ho amb paraules
Tot són coses que desapareixen en engrapar-les
Però, així i tot, en un món amb tu a dins
Em fa l’efecte que puc creure en la paraula anomenada “esperança”

Vacil·lant, vacil·lant avui i demà
Vacil·lant, vacil·lant tu i jo
Una, dues ombres s’esmorteeixen, se’n van
Com més intentem estimar
Més arribem a conèixer la lletjor
I, malgrat tot, no podem continuar sense amor

Estaria bé poder expressar-ho amb paraules
Abraçaria aquest paisatge inexplicable
Incapaç de tornar mai a casa
No em calen comiats
Emprenya’t per mi

Sin poder volver nunca a casa
No necesito despedidas
Enójate por mí

La segunda manecilla del reloj
Hiende suavemente la noche
Pero en mi corazón el tiempo no existe
Con tu dulce aroma aún aferrándose a mí
Estrechando fuerte mi aliento
Lo hundo bien adentro

Estaría bien poder expresarlo con palabras
Abrazaría este paisaje inexplicable
Sin poder volver nunca a casa
Ríe por mí

En una ciudad que había cerrado sus ojos
Me di la vuelta de noche
E inspeccioné de cerca
Las palabras que no me sirven, esparcidas por mi bolsa
Las intenté alinear en mi escritorio
Mas, por mucho que me esfuerce, no bastan
Las hundo sueños adentro

Estaría bien poder expresarlo con palabras
Todo son cosas que desaparecen al asirlas
Pero, aun así, en un mundo contigo en él
Tengo la sensación de que puedo creer en la palabra llamada “esperanza”

Vacilando, vacilando hoy y mañana
vacilando, vacilando tú y yo
Una, dos sombras se amortiguan, se marchan
Cuanto más tratamos de amar
Más llegamos a conocer la fealdad
Y, pese a todo, no podemos seguir sin amor

Estaría bien poder expresarlo con palabras
Abrazaría este paisaje inexplicable
Sin poder volver nunca a casa
No necesito despedidas
Enójate por mí