On a day like any other,
You suddenly stood up and said,
“Let’s look up at the stars tonight!”

“Every once in a while you say something good!”
That’s what everyone said, laughing,
As we proceeded down a lightless path.
We were getting excited, like little kids, as we walked along,
Trying not to be crushed
By the loneliness and anxiety we were all facing.

We looked up from a pitch black world
And it looked like the night sky was raining stars.

Since when did I become someone
Who chases after you?
I’m begging you,
Listen without being surprised,
To these feelings I have.

“There’s Deneb, Altair, and Vega!”
I recall you pointing out the Summer Triangle
As I look up to the sky.
I’ve finally found Orihime-sama,
But where’s Hikoboshi-sama…?
At this rate she’ll be all alone.

You’re sitting happily beside me,
But I can’t say a thing…

The truth is
I’ve known all along, deep down,
That even if I found you,
I could never reach you.
“You mustn’t! Don’t cry!”
That’s what I’ve been telling myself.

I try to act strong, but I’m a coward;
I’ve been pretending that I’m not interested,
But…
The pain in my chest worsens.
“So this is what it’s like
To fall for someone, huh?”

I can hear my heart saying,
“What do you want to do? Go ahead and say it!”
I want to be next to you,
But reality is harsh.

I didn’t say it.
I couldn’t say it.
Now I can’t ever do it over.

The glistening stars
On that summer night,
Remain in my memories even now.
Your face when you smiled,
Your face when you got angry,
I loved them both so.
It’s strange,
Though I should have expected it all along.
You never knew
This secret I now bear alone.
Going beyond the night,
I see you in my distant memories
Pointing up to the sky
With innocence in your voice.

En un dia com un altre qualsevol,
De sobte et vas aixecar i exclamar:
“Anem a veure els estels aquesta nit!”

“De tant en tant dius coses bones!”
És el que tothom va dir, rient,
Mentre davallàvem per un camí mancat de llum.
Ens emocionàvem, com nens petits, mentre anàvem caminant,
Provant de no ser esclafats
Per la soledat i el desfici que tots afrontàvem.

Miràvem amunt des d’un món totalment negre
I semblava com si el cel nocturn fes ploure estels.

Des de quan m’he tornat algú
Que corre darrere teu?
T’ho prego,
Escolta sense sorprendre’t
Aquests sentiments que tinc.

“Són Deneb, Altair i Vega!”
Et recordo assenyalant el Triangle d’Estiu
Mentre mirava cap al cel.
Per fi he trobat l’Orihime-sama,
Però on és en Hikoboshi-sama…?
…a aquest pas es quedarà tota sola.

Seus feliçment al meu costat,
Però no puc dir res de res…

La veritat és que
Ho he sabut sempre, en el fons,
Que, encara que et trobés,
Mai no et podria atènyer.
“No has de plorar! No ho facis!”
És el que m’anava dient a mi mateixa.

Intento semblar forta, però soc una covarda;
He fet veure que no m’interessava pas,
Però…
El dolor del meu pit empitjora.
“O sigui que això és el que se sent,
Quan t’enamores d’algú, eh?”

Sento el cor, que em diu:
“Què hi vols fer? Endavant, digues-ho!”
Vull ser al teu costat,
Però la realitat és dura.

No ho vaig dir.
No vaig poder dir-ho.
Ara ja no ho podré tornar a fer.

Les estrelles guspirejants
D’aquella nit d’estiu
Romanen en els meus records encara ara.
La teva cara quan somreies,
La teva cara quan t’enfadaves,
Totes dues me les estimava tant.
És estrany,
Tot i que m’ho hauria d’haver esperat des del principi.
Tu mai vas conèixer
Aquest secret que ara carrego sola.
Aniré més enllà de la nit,
I et veuré en els meus distants records
Assenyalant amunt el cel
Amb innocència en la veu.

V deň rovnaký ako iné,
si zrazu vstala a povedala:
“Poďme sa dnes pozrieť na hviezdy!”

“Raz za čas máš aj dobrý nápad!”
To bolo to, čo všetci povedali, smejúc sa,
popri schádzaní neosvetlenej cesty.
Vzrušení ako malé deti sme kráčali ďalej,
snažiac sa nebyť utláčaní
samotou a úzkosťou, ktorej sme čelili.

Pozerajúc sa z čisto čierneho sveta
sa nám zdalo, že z toho tmavého neba padajú hviezdy.

Odkedy som sa stal niekým,
kto ťa nasleduje?
Prosím ťa,
započúvaj sa, bez toho, aby si ostala prekvapená,
k pocitom, ktoré mám.

“Sú tu Deneb, Altair a Vega!”
Spomínam si, ako si ukazovala na Trojuholník leta
pri vzhliadaní k nebu.
Konečne som našiel Orihimu,
ale, kde je Hikoboshi?
Týmto tempom sa bude cítiť osamelá.

Tak šťastne vedľa mňa sedíš
ani nič povedať nedokážem.

Pravdou je,
že som vedel, hlboko vo mne,
že ak ťa aj nájdem,
nikdy sa k tebe nedostanem.
“Nemôžeš! Nemôžeš plakať!”
To je to, čo som si hovoril.

Snažiac sa byť silný, ale bol som zbabelec;
Predstieral som, že nemám záujem,
ale…
Tá bolesť v mojej hrudi sa zhoršuje.
“Takže, taký je to pocit,
zamilovať sa do niekoho?”

Počujem, ako mi moje srdce hovorí:
“Tak čo, čo chceš robiť? Choď a povedz jej to!”
Chcem byť vedľa teba,
ale realita je krutá.

Nepovedal som jej to,
nemohol som.
A teraz už nemôžem, je koniec.

Lesknúce sa hviezdy
v tú letnú noc
mi ešte stále tkvejú ako spomienky.
Tvoja tvár, keď si sa usmiala,
tvoja tvár, keď si sa hnevala,
miloval som ich obe.
Je to zvláštne.
Aj keď som to celý čas vedel.
Ty si o ňom nevedela,
o tajomstve, ktoré som v sebe dusil.
A keď sa pozriem na to, čo bolo po tej noci,
vidím ťa v mojich spomienkach,
ktoré ukazujú na nebesá,
s hlasom tak nevinným ako je tvoj.

En un día como cualquier otro,
De repente te levantaste y dijiste:
“¡Vayamos a ver las estrellas esta noche!”

“¡De vez en cuando dices cosas buenas!”
Fue lo que todos dijeron, riendo,
Mientras bajábamos por un camino carente de luz.
Nos emocionábamos, como niños pequeños, mientras íbamos caminando,
Intentando no ser aplastados
Por la soledad y la ansiedad a que todos nos enfrentábamos.

Mirábamos arriba desde un mundo completamente negro
Y parecía como si el cielo nocturno hiciera llover estrellas.

¿Desde cuándo me volví alguien
Que corre detrás de ti?
Te lo ruego,
Escucha sin sorprenderte
Estos sentimientos que tengo.

“¡Ahí están Deneb, Altair, y Vega!”
Te recuerdo señalando el Triángulo de Verano,
Mientras miraba hacia el cielo.
Al fin he encontrado a Orihime-sama,
Pero, ¿dónde está Hikoboshi-sama…?
A este paso se quedará solita.

Te sientas felizmente a mi lado,
Pero no puedo decir nada…

La verdad es que
Lo he sabido siempre, en el fondo,
Que, aunque te encontrara,
Nunca te podría alcanzar.
“¡No debes llorar! ¡No lo hagas!”
Es lo que me he iba diciendo a mí misma.

Intento parecer fuerte, pero soy una cobarde;
He fingido que no me interesaba,
Pero…
…el dolor de mi pecho empeora.
“Así que esto es lo que se siente,
Cuando te enamoras de alguien, ¿eh?”

Oigo a mi corazón diciéndome:
“¿Qué quieres hacer? ¡Adelante, dilo!”
Quiero estar a tu lado,
Pero la realidad es dura.

No lo dije.
No pude decirlo.
Ahora ya no podré volver a hacerlo.

Las centelleantes estrellas
De esa noche de verano,
Permanecen en mis recuerdos aún hoy.
Tu cara cuando sonreías,
Tu cara cuando te enfadabas,
Las amaba tanto a ambas.
Es extraño,
Aunque debería haberlo esperado desde el principio.
Tú nunca conociste,
Este secreto con el que ahora cargo sola.
Iré más allá de la noche,
Y te veré en mis distantes recuerdos
Señalando arriba al cielo
Con inocencia en la voz.