It’s like the shadows are moving along, dodging spots of sunlight,
As the unyielding rays of the sun shout angrily down at the pavement.
It’s a windless day that has me cursing the afternoon; it’s that kind of Saturday.

People veil their faces behind thick clouds,
Polishing thoughts that have no place to go.
Even if they’re buried by a desolate city, they keep on… even now.

It’s all a bad dream from those dolls that stand lining your windows.
But even if you toss them in the back of your shed,
They’ll only be covered in dust, disappearing from sight;
Unreachable to anyone.

Even if our present,
Is filled with repetition,
Someday we’ll meet,
Think of those days, and continue on with our lives.

The vague signals given to us by the beat of the rain and the smell of sadness that fills the night:
The rain I swallow swims around in my lungs; a coelacanth diving deeper and deeper.

The vague signals given to us by the beat of the rain and the crying voice of an abandoned puppy:
They break through the hustle and bustle and find their way to me, saying, “Hey, somebody notice me!”

Even if our present,
Is filled with repetition,
Someday we’ll meet,
Think of those days, and continue on with our lives.

Even that trembling, stray dog on a street corner,
Getting hit by an evening downpour,
Will give off a shy smile,
Think of those days, and continue on.

Even if our present,
Is filled with repetition,
Someday we’ll meet,
Think of those days, and continue on with our lives.

We’ll keep on living.

És com si les ombres s’arrosseguessin, eludint zones amb sol,
Mentre els implacables rajos del sol criden enfurismats cap a la vorera.
És un dia sense vent que em fa maleir la tarda; és aquella mena de dissabte.

La gent vela els seus rostres rere núvols gruixuts,
I enllustren pensaments que no tenen allà on anar.
Encara que quedin enterrats per una ciutat desolada, continuen… fins i tot ara.

És tot un malson d’aquelles nines que s’arrengleren a les teves finestres.
Però per molt que les llencis al darrere del cobert,
Només quedaran plenes de pols i desapareixeran de vista;
Inassolibles a tots.

Encara que el nostre present,
Estigui replet de repetició,
Algun dia ens trobarem,
Pensarem en aquells dies i continuarem amb les nostres vides.

Els vagues senyals que ens donen el compàs de la pluja i l’olor de la tristesa que omple la nit:
La pluja que m’empasso neda pels meus pulmons; un celacant que busseja més i més a fons.

Els vagues senyals que ens donen el compàs de la pluja i el plor d’un cadell abandonat:
Traspassen el guirigall per arribar fins a mi, exclamen, “Ei, que algú em vegi!”

Encara que el nostre present,
Estigui replet de repetició,
Algun dia ens trobarem,
Pensarem en aquells dies i continuarem amb les nostres vides.

Fins aquell tremolós gos abandonat a la cantonada d’un carrer,
Colpejat per un xàfec de vespre,
Apuntarà un tímid somriure,
Pensarà en aquells dies, i continuarà endavant.

Encara que el nostre present,
Estigui replet de repetició,
Algun dia ens trobarem,
Pensarem en aquells dies i continuarem amb les nostres vides.

Continuarem vivint.

Es como si las sombras se arrastraran, eludiendo zonas de sol,
Mientras los implacables rayos del sol gritan furiosamente hacia la acera.
Es un día sin viento que me hace maldecir la tarde; es ese tipo de sábado.

La gente vela sus caras tras gruesas nubes,
Lustran pensamientos que no tienen adonde ir.
Aunque queden enterrados por una ciudad desolada, continúan… incluso ahora.

Es todo una pesadilla de aquellas muñecas que se alinean en tus ventanas.
Pero por mucho que las tires detrás del cobertizo,
Solo quedarán cubiertas de polvo y desaparecerán de vista;
Inalcanzables por todos.

Aunque nuestro presente,
Esté repleto de repetición,
Algún día nos encontraremos,
Pensaremos en esos días y continuaremos con nuestras vidas.

Las vagas señales que nos dan el compás de la lluvia y el olor de la tristeza que llena la noche:
La lluvia que engullo nada entre mis pulmones; un celacanto que bucea más y más profundamente.

Las vagas señales que nos dan el compás de la lluvia y el llanto de un cachorro abandonado:
Atraviesan el bullicio para llegar hasta mí, exclaman, “¡Ey, que alguien me vea!”

Aunque nuestro presente,
Esté repleto de repetición,
Algún día nos encontraremos,
Pensaremos en esos días, y continuaremos con nuestras vidas.

Incluso ese temblante perro abandonado en la esquina de una calle,
Golpeado por un aguacero de atardecer,
Esbozará una tímida sonrisa,
Pensará en esos días, y continuará adelante.

Aunque nuestro presente,
Esté repleto de repetición,
Algún día nos encontraremos,
Pensaremos en esos días, y continuaremos con nuestras vidas.

Continuaremos viviendo.