Els teus dits… el teu pit… els teus ulls…
Es mostren tan brillants que hi ha nits que em maregen.
De sobte aquella brillantor em cau sobre el cos, tan i tan càlida…
Vaig fer grans glopades d’aquells estels prismàtics.
Com una espurna esclatant, em va posar entre l’espasa i la paret—
Així vaig aprendre a caminar de nou endavant.
Oh, Déu… si us plau, si us plau, deixa’m escoltar la teva veu!
Ni que siguin les més petites paraules!
Per tal de no tornar a separar-nos,
Vull que t’uneixis amb mi…
Talment com aquella constel·lació.
Fins en somnis, per alguna raó el meu cor mai és al seu fort—
No cal que t’amoïnis… pels meus pesars i les meves llàgrimes.
Tot estirant un fil de la meva dessuadora desembullada, vaig intentar un cop i un altre de teixir una constel·lació,
Amb els nostres dits com els estels.
Va quedar un nyap tan gros que tots dos ens en vam haver de riure!
Si de debò eres amb mi en aquell moment… amb això en tinc més que prou.
Tot i que ara puc expressar amor
Envers qualsevol mena de dificultat,
En l’espai entre aquesta alba dèbilment lligada,
Només podia mirar-te als ulls…
Aquells ulls de colors lleugers.
Parlares amb una veu
Com porcellana de pur blanc… L’olor de l’hivern.
Dins el meu cor, una tempesta de fúria silent
S’aixecà, juntament amb aquesta sendera enfosquida.
Aleshores els estels rutilants caigueren d’enlaire…
Hi estava tan embadalit,
Que gairebé em feren venir les llàgrimes.
Oh, Déu… si us plau, si us plau, deixa’m escoltar la teva veu!
Ni que siguin les més petites paraules!
Per tal de no tornar a separar-nos,
Vull que t’uneixis amb mi…
Talment com aquesta constel·lació.