Inspiro breument a fons i enfilo de cop,
Aquest llarg, llarg, llarg, llarg pendís.
Sento el cos com si s’anés a esqueixar, esqueixar, esqueixar, esqueixar –
Crec que cridaré – a aquell alt, alt, alt, alt cel!
Camino sola en un pati buit,
Respirant en un pit ple de calç,
Taral·lejant un hmph-hmph-hmph despreocupat,
Al matí on el món va trencar-se.
Petoneja’m altra vegada d’aquella manera empipadora teva – ja saps, com sempre:
Clavant-nos la mirada, gratant-nos l’un a l’altre; un SOS en codi secret.
Petoneja’m altra vegada! Perquè des que saltirono pel meu compte,
M’he adonat que ja no puc recordar la teva cara – Com és això?
Respiro breument a fons i enfilo de cop,
Aquest llarg, llarg, llarg, llarg, pendís.
Sento el meu cor com si anés a sortir volant, sortir volant, sortir volant, sortir volant –
És com si anés a fondre’s – en aquell alt, alt, alt, alt cel!
Per culpa de ningú, han marcat aquest cas com a irresoluble:
No és absolut, però sí impossible.
El gran detectiu taral·leja amb alegria un hmm-hmm-hmm;
El món és tan bell!
Petoneja’m altra vegada d’aquella manera innocent teva – la traïció porta el gust de mel;
Encara que l’espifiï, no em castiguis; oh, si us plau, Eloim, Essaim!
Petoneja’m altra vegada! Amb aquells llavis odiosos:
Posem fi a mentir cada dia, travessem aquella porta, i avancem endavant!
Un petit cercle màgic dibuixat al racó de la meva llibreta…
Una petita entrada esquinçada al racó del meu abric…
Ara no podem fer-nos enrere – no podem fer-nos enrere, oi?
No has de mirar darrere teu…
Petoneja’m altra vegada algun dia!
Inspiro breument a fons i enfilo de cop,
Aquest llarg, llarg, llarg, llarg, pendís.
Sento el cos com si s’anés a esqueixar, esqueixar, esqueixar, esqueixar –
Crec que cridaré – a aquell alt, alt, alt, alt cel!