Oh, com d’impotents són les paraules “T’estimo”,
Quan encara ara, no vull res tret de tu…
Ei… no continuïs tornant un mentider el tu que és dins meu;
Ja no puc aferrar-me a res tret del tu d’aquell dia…
Aquells braços que em sostenien, dient, “Mai no et tornaré a deixar sola”, no es poden trobar enlloc –
No vaig poder fer que cerquessis les ferides del meu cor que vaig anhelar que amanyaguessis…
Si alguna vegada podem tornar a trobar-nos, espero que almenys facis que t’odiï…
… perquè només t’he vist somrient sempre amablement.
Per tal de no témer creure en alguna cosa, vaig voler tornar-me més forta;
No volia ferir-te desesperadament des de la meva angoixa.
T’oblido a tu, qui viu com les estacions, i oblido àdhuc com respirar – vaig estimar-te,
Però la felicitat que havia per fi trobat va esmunyir-se d’aquestes mans sense un sol so.
Oh, com d’impotents són les paraules “T’estimo”,
Quan encara ara, no vull res tret de tu…
No hi va haver cap “Adeu” – sense dir res, vas desaparèixer i prou.
Després de sadollar-me tant, ni tan sols vas deixar-me les teves últimes paraules…
Oh, com d’impotents són les paraules “T’estimo”…
Encara ara, sola, no puc fer un pas endavant des d’aquí…
Vers el cel clarejant, desitjo un demà desconegut,
“Adeu-siau, Amor Meu” – Ofereixo aquestes paraules,
A fi que pugui avançar de nou.