In the silent calm of the night, a tiny boat,
Became a cradle carrying travelers with scars all over their bodies.
The pain displayed on your sleeping face is there to keep others away,
As you head on aimlessly, further and further north.

I thought we’d joined hands, but yours began to slip away,
As if you never really believed you could ever be loved in the first place.

You’re always lost, like you have no home to return to,
Yelling for someone to save you, but sad when they don’t;
Saying, “I’m all alone…”
But I won’t let you say those words.

Your heart wavers day by day while the evening rain seeps through,
Running over your scars, as if washing your past away.

The rope you thought you’d tied came undone,
As if there was never really a way to stop that boat in the first place.

You’re always lost, like you have no home to return to,
Yelling for someone to seek you out, but no one hears your cries.
Rolled up in a ball as you wait,
Saying, “I’m all alone…”

You’re always wandering, unable to yell any longer,
Merely walking through the darkness,
Saying, “That’s how I’ve always lived my life, all alone…”
But I won’t let you say those words any longer.

Your resolve to keep a strong face is just a facade floating on the water,
As if you had always been able to take flight in the first place.

No one is really ever able to go back home,
Though they may yell out for someone to find them,
Everyone is lonely, their cries unheard, rolled up in a ball as they wait all alone.

Always wandering, upon a wave with no destination,
This boat merely floats along.
That’s how we’ll go on living, now that it’s the two of us,
Though never knowing where we’re headed.

I’ll always be your side; even when you can’t hold back your tears,
I’ll be a light illuminating the darkness.
You’ve come this far living like this,
And I want to be your Polaris.

En la calma silent de la nit, un petit vaixell,
Va tornar-se un bressol portador de viatgers amb cicatrius arreu dels seus cossos.
El dolor exhibit en la teva cara adormida existeix per allunyar els altres,
Mentre avances sense rumb, més i més al nord.

Creia que ens havíem ajuntat les mans, però les teves es van començar a esmunyir,
Com si des del començament mai haguessis realment cregut que podies ser estimat.

Sempre estàs perdut, com si no tinguessis una casa a la qual tornar,
Cridant perquè algú et salvi, però trist quan ningú ho fa;
Dius, “Estic tot sol…”
Però ja no et deixaré pronunciar més aquestes paraules.

El teu cor flaqueja dia rere dia mentre la pluja vespertina t’amara,
Passa per les teves cicatrius, com esbandint el teu passat.

La corda que creies haver lligat va desfer-se,
Com si des del començament mai hi hagués hagut realment cap manera d’aturar aquell vaixell.

Sempre estàs perdut, com si no tinguessis una casa a la qual tornar,
Cridant perquè algú vingui a cercar-te, però ningú no escolta els teus plors.
Abraçant-te els genolls mentre esperes,
Dius, “Estic tot sol…”

Sempre bandereges, incapaç ja de cridar més,
Merament camines per la foscor,
Dius, “Així és com he viscut sempre ma vida, tot sol…”
Però ja no et deixaré pronunciar més aquelles paraules.

La teva resolució per mantenir una cara forta és l’única cosa a dansar sobre el reflex de l’aigua,
Com si des del començament sempre haguessis pogut aixecar el vol.

Ningú no és mai realment capaç de tornar a casa,
Encara que potser cridin perquè algú els trobi,
Tothom se sent sol, els seus plors inoïts, abraçant-se els genolls mentre esperen tots sols.

Sempre banderejant, damunt una ona sense destinació,
Aquest vaixell merament sura amb el corrent.
És així com continuarem vivint, ara que hi som tots dos,
Malgrat no saber mai cap a on ens dirigim.

Sempre seré al teu costat; fins i tot quan ja no puguis retenir les llàgrimes,
Seré una llum il·luminant la foscor.
Has arribat tan lluny vivint així,
I vull ser el teu estel polar.

In der ruhigen Stille der Nacht wurde ein kleines Boot
Zu einer Wiege, die narbenübsersähte Reisende trägt.
Der Schmerz auf deinem schlafenden Gesicht, hilft Andere auf Abstand zu halten,
Während du ohne Ziel immer weiter nach Norden gehst.

Ich dachte ich würde deine Hand halten, aber sie entglitt mir langsam,
Als hättest du von Anfang an nie wirklich daran geglaubt, dass dich jemand lieben könnte.

Du verirrst dich immer, als hättest du kein Zuhause, zu dem du zurückkehren könntest,
Rufst um Hilfe, aber bist traurig wenn niemand niemand zu Hilfe kommt;
Du sagst, „Ich bin ganz alleine…”
Aber ich werde dich diese Worte nicht aussprechen lassen.

Dein Herz schwankt jeden Tag während abends der Regen hindurch sickert
Und über deine Narben läuft, als würde er deine Vergangenheit davon waschen.

Das Tau, das du glaubtest festgeknotet zu haben, löste sich
Als hättest du von Anfang an nie wirklich eine Chance gehabt dieses Boot anzuhalten.

Du verirrst dich immer, als hättest du kein Zuhause, zu dem zu zurückkehren könntest,
Rufst in der Hoffnung dass dich jemand findet, aber niemand hört dich.
Zusammengerollt zu einem Ball wartest du
Und sagst, „Ich bin ganz alleine…”

Du irrst immer umher und kannst nicht länger rufen,
Läufst einfach durch die Dunkelheit
Und sagst, „So hab ich schon immer gelebt, ganz alleine…”
Aber ich werde dich diese Worte nicht länger aussprechen lassen.

Nur deine Entschlossenheit eine starke Fassade aufrechtzuerhalten,spiegelt sich auf der Wasseroberfläche,
Als hättest du schon immer davonfliegen können.

Niemand kann jemals wirklich nach Hause zurückkehren,
Obwohl sie nach jemandem rufen und gefunden werden wollen,
Sind sie alle einsam, ihre Rufe werden nicht gehört, zusammengerollt zu einem Ball warten sie allein.

Immer umherirrend, auf einer Welle ohne Ziel,
Wird dieses Boot einfach entlanggetrieben.
So werden wir weiterleben, nur wir zwei alleine,
Auch wenn wir nie wissen wohin wir gehen.

Ich werde immer an deiner Seite sein; selbst wenn du die Tränen nicht zurückhalten kannst,
Werde ich ein Licht sein, das die Dunkelheit erleuchtet.
Auf diese Art bist du so weit gekommen,
Und ich will dein Polarlicht werden.

Dalam heningnya malam, sebuah kapal kecil berlayar,
Menjadi perahu yang membawa penjelajah dengan luka di seluruh tubuhnya.
Luka yang tampak di wajah tidurmu itu menjauhkan yang lainnya,
Selagi kau pergi tanpa tujuan, jauh dan jauh ke utara.

Kupikir kita berpegangan tangan, tapi tanganmu mulai terlepas,
Seolah-olah kamu tak percaya awalnya kamu pernah bisa dicintai.

Kau s’lalu tersesat, seakan kau tak punya tempat ‘tuk pulang,
Menjerit demi seseorang menyelamatkanmu, sedih ketika mereka tidak mendengarnya;
Berkata, “Aku sendiri…”
Tapi aku tak membiarkanmu mengatakan hal seperti itu.

Hatimu bimbang hari demi hari selagi hujan turun membasahimu,
Mengalir di atas lukamu, seakan membasuh masa lalumu pergi.

Tali yang kaupikir telah kauikat terbuka,
Seolah tak ada jalan untuk menghentikan kapal itu dari mulanya.

Kau s’lalu tersesat, seakan kau tak punya tempat ‘tuk pulang,
Berteriak demi seseorang menemukanmu, tapi tak ada yang mendengar tangismu.
Memeluk kakiku selagi kau menunggu,
Berkata, “Aku sendiri…”

Kau s’lalu berkelana, tak dapat berteriak lagi,
Hanya berjalan melalui kegelapan,
Berkata, “Begitulah aku menjalani hidupku, sendirian…”
Tapi aku tak membiarkanmu mengatakan hal seperti itu lagi.

Hanya tekadmu ‘tuk menjaga wajah kuatmu itulah yang menari di bayangan air,
Seakan kau sudah bisa terbang dari awalnya.

Tak ada yang benar-benar bisa pulang ke rumah,
Walau mereka menjerit demi seseorang menemukan mereka,
Semuanya merasa sendiri, tangis mereka tak didengar, memeluk kaki mereka selagi mereka menunggu sendirian.

Selalu berkelana, di atas ombak tanpa tujuan,
Perahu ini terapung mengikutinya.
Begitulah kita akan hidup, sekarang kita berdua,
Walaupun kita tak ‘kan pernah tahu tujuan kita.

Aku ‘kan s’lalu di sisimu; bahkan ketika kau tak dapat menahan tangismu,
Aku ‘kan jadi cahaya yang menerangi kegelapan.
Kamu telah datang jauh dan hidup seperti ini,
Dan aku ingin menjadi Polaris-mu.

À deriva na silenciosa calmaria da noite, um pequeno barco
Tornou-se um berço, carregando viajantes com feridas por todo corpo.
A tristeza estampada em seu rosto adormecido está ali para não deixar ninguém se aproximar,
Enquanto você continua vagando sem destino, mais e mais para o norte.

Pensei que tínhamos dado as mãos, mas você começou a soltar a sua,
Como se você nunca, desde o começo, tivesse realmente acreditado que poderia ser amado.

Sempre perdido, como se não tivesse uma casa para voltar,
Gritando: “Me salve” – ainda que, inalcançável e tão triste.
“Eu estou sozinho…”
Eu não mais deixarei você dizer essas coisas.

A chuva da noite penetra seu coração que tremula todos os dias,
E escorre sobre suas feridas, como se estivesse lavando o seu passado.

A corda que você pensou que tinha amarrado se desfez,
Como se, desde o começo, aquele barco estivesse destinado a não ficar.

Sempre perdido, como se não tivesse uma casa para voltar,
Sua voz grita: “Me encontre!” – ainda que, inalcançável e tão solitário
Abraçando os meus joelhos e esperando
“Estou sozinho…”

Sempre vagando, já sem conseguir gritar,
Simplesmente caminhando em meio à escuridão
“Foi assim que eu sempre vivi minha vida, sozinho…”
Eu não mais deixarei você dizer essas coisas.

Sua determinação é somente um disfarce flutuando sobre a água,
Como se, desde o começo, você pudesse ter voado pelo céu.

Ninguém é realmente capaz de retornar para casa,
Podemos tentar gritar: “Encontre-me!” –
Ainda que, inalcançáveis e solitários, abraçamos os nossos joelhos e esperamos, sozinhos.

Sempre vagando sem rumo sobre as ondas,
O barco segue em frente, ainda que somente à deriva.
É assim que vamos sempre viver. Mas agora, estamos juntos,
Mesmo sem saber nosso destino.

Estarei sempre junto a você: mesmo quando não conseguir mais conter suas lágrimas
Serei uma luz em meio à escuridão
Somente para você, que tem vivido assim,
Eu gostaria de me tornar a estrela polar.

En la silenciosa calma de la noche, un pequeño barco,
Se convirtió en una cuna portadora de viajeros con cuerpos llenos de cicatrices.
El dolor exhibido en tu cara durmiente existe para alejar a los otros,
Mientras avanzas sin rumbo, más y más al norte.

Creía que nos habíamos juntado las manos, pero las tuyas empezaron a escurrirse,
Como si para empezar nunca hubieras realmente creído que podías ser amado.

Siempre estás perdido, como si no tuvieras una casa a la que volver,
Gritando para que alguien te salve, pero triste cuando nadie acude;
Dices, “Estoy totalmente solo…”
Pero ya no te dejaré pronunciar más esas palabras.

Tu corazón flaquea día tras día mientras la lluvia vespertina te cala,
Pasa por tus cicatrices, como si se llevara tu pasado.

La cuerda que creías haber ligado se desató,
Como si para empezar no hubiese habido nunca realmente ninguna manera de parar ese barco.

Siempre estás perdido, como si no tuvieras una casa a la que volver,
Gritando para que alguien te vaya a buscar, pero nadie escucha tus llantos.
Hecho un ovillo mientras aguardas,
Dices, “Estoy totalmente solo…”

Siempre estás deambulando, incapaz ya de gritar más,
Meramente caminas por la oscuridad,
Dices, “Así es como siempre he vivido mi vida, totalmente solo…”
Pero ya no te dejaré pronunciar más esas palabras.

Tu resolución para mantener una cara fuerte es lo único en danzar sobre el reflejo del agua,
Como si para empezar siempre hubieses podido alzar el vuelo.

Nadie es nunca realmente capaz de volver a casa,
Aunque seguramente griten para que alguien los encuentre,
Todo el mundo se siente solo, sus llantos desoídos, hechos un ovillo mientras aguardan, totalmente solos.

Siempre deambulando, sobre una ola sin destino,
Este barco meramente flota con la corriente.
Así es como seguiremos viviendo, ahora que estamos los dos,
Aunque nunca sepamos adonde nos dirigimos.

Siempre estaré a tu lado; incluso cuando no puedas retener tus lágrimas,
Seré una luz iluminando la oscuridad.
Has llegado tan lejos viviendo así,
Y quiero ser tu estrella polar.